El Montcau, un cim de 1.056 metres, és una de les corones del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, situada al sud-est de la comarca del Bages i al Nord-oest del Vallès Occidental. En el seu vessant nord, la geografia presenta una superfície accidentada, fins a tocar les ribes del riu Llobregat. Se succeeixen les valls frondoses, les ondulacions amables de les serralades i els miradors formats pels altiplans. Som a les Valls del Montcau, una terra fecunda en vegetació i fauna abundant, que aplega els municipis de Mura, Navarcles, Pont de Vilomara i Rocafort, Sant Fruitós de Bages i Talamanca.

Des de les seves profundes i esponeroses fondaladegs, el verd de la vegetació sembla que s'arrapi sobre el gris elegant de la pedra calcària. Aquest paisatge aspre, d'altives cingleres i originals monòlits, recorda el de Montserrat, situat a l'altra riba del Llobregat. No és gens estrany, són fills de la mateixa geologia. Les muntanyes d'avui nasqueren gràcies a les sedimentacions que un gran riu dipositava a la mar interior que hi havia al centre de Catalunya, fa més de cinquanta milions d'anys. Les valls han estat poblades des de temps antic, tot i que va ser durant l'Edat Mitjana quan es consolidaren els assentaments permanents. Testimoni d'aquell període és el monestir romànic de Sant Benet de Bages, veritable joia artística de tota la comarca. Des de llavors, l'home ha viscut en harmonia amb l'entorn, cultivant la terra - fins a finals del segle XIX fou important la producció de vi-, treballant a la indústria i comerciant pel camí ral que unia Manresa amb Barcelona i que donà lloc a una intensa activitat de bandolers i a l'aparició de multitud de llegendes.